Em toca al meu escriure aquest text perquè, en un cert sentit, em considero en part responsable de l'inici de la relació entre els dos artistes. En 2003 Luis Bisbe va participar en quarta edició de Domèstic, un projecte independent que produíem i comissariàvem entre cinc persones. Per a l'ocasió va realitzar "fuetendoméstica (De la Font)", una peça que consistia en la manipulació de l'aixeta d'un safareig de cuina, girant-lo cap amunt perquè el doll d'aigua arribés a tocar una bombeta encesa que penjava del sostre. Amb aquesta obra va conèixer Jacobo Castellà el treball de Bisbe i aquest moment va ser l'inici remot d'aquesta exposició.

Ara es troben en la Galeria Alegria, per a fer una exposició a quatre mans, que és un tipus de mostra molt específic i delicat. El mes habitual en aquestes ocasions, és comptar amb la presència d'un comissari que seleccioni les peces en virtut de criteris objectius de similitud o oposició en qüestions temàtiques, cronològiques o formals. També sol ocórrer que els dos artistes treballin en obres noves d'autoria conjunta, barrejant personalitats, llenguatges i formes de treball. No obstant això, en aquest cas, la galeria i els artistes, han decidit ajuntar-se en l'espai expositiu i aportar cadascun un conjunt d'obres que han considerat adequades per a l'ocasió. Algunes porten ja un temps en l'estudi de l'artista, unes poques estaven a mitjà realitzar i a la fi, algunes, s'han creat in situ. La selecció és, per tant, responsabilitat única dels dos artistes i part d'un únic criteri: pensar en l'obra pròpia respecte a la del de l'altre.

luisbisbedelafuente (Màlaga, 1965) i Jacobo Castellà (Jaén, 1976) neixen en el sud però es traslladen a viure i treballar a les dues principals ciutats del territori espanyol, Barcelona i Madrid respectivament. Tots dos són escultors i tenen molt en comú. Aquí una petita llista:

- Els interessa (molt) el material amb el qual treballen.
- Tenen una feblesa pels aspectes tàctils, per les superfícies, pel pes i per la rigidesa o la liviandad i la flexibilitat.
- Tots dos compten amb el que no està (el cos absent que es prolonga més enllà de les sabates o la superfície del mur que es continua en el buit).
- Es fixen en el petit, en el detall, en el que es ves o descobreix mirant de prop.
- Gaudeixen amb l'absurd, amb la ironia, amb les paradoxes.
- Els agraden molt els acudits i fins i tot un bon retruécano.
- Destaquen les contradiccions.
- Observen el quotidià i el diari. El que els envolta habitualment.
- Utilitzen el biogràfic i l'històric.
- Reivindiquen l'impossible, la qual cosa va a la contra o el que no hauria de ser.
- Empren els desplaçaments en la lectura de les seves obres per a destapar el que està ocult a primera vista.
- Agraden de crear narratives que llancen a l'espectador perquè les completi.

També podem parlar de diferències, per exemple, metodològiques: Luis Bisbe treballa sempre des de l'espai i el moment en el qual realitzarà cada obra (un lloc i una data concrets, aliens a ell) mentre que Jacobo Castellà ho fa en l'estudi, fora d'un temps concret (o en el temps etern del treball en l'estudi) i partint d'un element determinat que ha triat entre molts altres. A més es podria dir que Castellà prefereix els materials naturals i juga amb una estètica del vernacle mentre que Bisbe preferiria l'industrial i l'estètica de la societat de consum... No obstant això trobada mes punts en comú que diferències:

"L'insignificant i quotidià són el meu laboratori, és on pas mes estona; aprofundint i distanciant-me, en la mesura de les meves possibilitats. Gran part del meu quefer és fruit d'aquest vaivé. Crec que l'escala del que observes no determina totalment el seu abast. L'interessant de prestar més atenció a la manera de mirar que a l'objecte mateix, és que aquest mecanisme pot continuar operant en la nostra experiència posterior quan mirem en altres direccions." Va dir Luis Bisbe en una entrevista en 2008.

"La resolució d'una escultura suposa un cúmul de petites decisions encadenades. Puc començar trencant un tros de fusta contra la paret. D'aquest tros sortiran unes petites estelles. Aquestes estelles poden ser escatades. Si queda una mica de serradures en el paper d'escata, és possible que aquest paper acabi formant part de l'escultura i així successivament. M'és impossible visualitzar el final d'un treball, tot és un cúmul de petites decisions". Va dir Jacobo Castellà en una altra entrevista, en 2018.

Els artistes han titulat a la seva exposició Ballestrinquers, un terme inventat que resumeix molt bé la relació entre tots dos en aquesta mostra. Es referiria als que fan nusos de ballestrinque, com si fos una especialitat o una professió. Comencem amb un acudit i parlàvem mes a dalt de desplaçaments de la realitat per a revelar-la... Aquest nus, a més, uneix dos elements distints, un cap i un pal, per exemple; és tan senzill de realitzar que es pot fer amb una sola mà però, alhora, funciona molt bé sota tensió... Ballestrinquers ens parla d'unions, de dues, de manualitat, de materials combinats, d'estructures flotants, de viatges, de companyia...

Des del primer cop d'ull a l'exposició ens trobem amb vells coneguts: blocs de fusta, adobada i venerable, que exposen i sacralitzen les seves ferides i cicatrius, que reivindiquen el buit i el que falta i sabates que es rebel·len a limitar-se a servir per a caminar (Castellà) i parets que es trenquen i s'obren a l'altre costat per a revelar que hi ha més enllà i per a oposar-se la tirania dels límits físics (Bisbe). O les apostes per la bellesa absoluta: des d'una joia preciosa feta de simples grapes daurades a l'alegria de l'explosió de colors feta amb confetti.

Com dèiem mes a dalt, són els propis artistes els que han triat les obres que formen part de Ballestrinquers:

Hi ha dues escultures de Castellà "Mesa sense finestra (dissecció)", 2024 i "No hi ha 6 sense 1", 2026 com a exemple de les seves clàssiques construccions de fusta, unint blocs de diferents orígens, que tenen alguna cosa dels jocs de blocs dels nens. "tachinchinpum, 2026" de Luis Bisbe és una estructura de licra antropomòrfica, penjada del sostre per garlanda i llastrada al sòl per cadenes, amb alguna cosa que recorda al Mr. Fantàstic de Marvel o a les figures amorfes de "El castell d'ambulant" de Hayao Miyazaki. Castellà inclou en les seves obres un dominó i un tirador i diverses de les peces amb sabates ens fan pensar en un nen al qual han deixat només amb una fulla i molt temps lliure una tarda d'estiu en algun lloc de vacances on tenien el calçat antic emmagatzemat. O aquests zapatones dels còmics. O un cactus, una espècie de Mr Potato impossible i improvisat, que sembla haver tingut una trobada amb alienígenes. O com, amb una tela, una canya i unes perles, han fet alguna cosa que podria fer pensar, mes o menys, en l'única referència sexual a la sala. Però gairebé és mes l'acumulació de referències (perles, pestanyes, pollas...) d'algú que encara no entén bé el tema.

A mesura que es va recorrent l'espai de l'exposició un pensa cada vegada mes en nens, en jocs i en aquest temps/espai particular que són les vacances: hi ha bengales i explosions, jocs de colors, confetti, algú ha trencat un bust i ha deixat marques del seu cos amb pintura en la paret... i al final descobrim les restes d'una cabanya construïda per al joc, amb finestres fetes amb fustes trobades i restes d'un joc anterior i una bandera cosida amb retalls d'unes estovalles. En una paret, a través d'un cristall esmerilat, veiem un paisatge idíl·lic. Com quan miràvem el camp per la finestra comptant el temps que faltava perquè ens deixessin sortir després de la migdiada o de fer els deures.

Hem dit que Bisbe i Castellà treballen sovint amb la seva memòria i amb la història i fa l'efecte que, quan s'han posat a treballar junts els ha vingut el record de les primeres col·laboracions infantils, el joc i la imaginació com a principi creatiu absolut. El propi Jacobo deia en un altre lloc que "(els nens) no tenen por (..) no és el seu traç tremolós el que m'importa, sinó l'absència de por davant el fracàs".

Es podria dir que, els dos artistes, a l'hora de treballar junts, s'han anat al principi de tot, al lloc on van començar. Aquesta exposició és un viatge en el temps en una nau de joguina perquè, com deia Levi-Strauss, "la joguina miniaturitza el passat i serveix per a dissoldre el temps i el succés històric."

Joaquín García Martín